dijous, d’octubre 01, 2009

Tocata i fuga: Guerra civil, Àngel Ot

Fumeja l'horitzó sota un cel de plom. Callen els canons.
Tres homes desarmats, perduts, desorientats, errant per la garriga.
La nostra divisió s'ha dispersat. Ja ha tornat a caure la gran ciutat.

Un poble no pot ser conquerit des de fora,
si abans no s'ha destruït des de dins.
Guerra civil per imitació
si quan l'enemic es divideix, nosaltres fem el mateix.
I marquem el pas que ha estat disposat.
Marquem el pas com pollastres sense cap.
I destruïm el que és més sagrat,
marcant el pas dels sembradors de la llavor de la discòrdia,
entre l'egoisme i el ressentiment ancestrals.

Sense dolor, res no pot néixer sense dolor.
Res no ve a la vida sense dolor, sense deixar enrere el llast de la por,
sense sacrificar l'avarícia del luxe que tot ho corromp.
Sense fe no hi ha vida.
Per a un nou començament és necessari viure com si no tinguéssim un lloc on reposar.
Hi esteu disposats? No. Hi esteu disposats? No.
No. He mirat al fons dels nostres ulls
i he vist la por que podreix per dins,
com una malaltia que corca l'ànima de qui la contreu.
Fora el maquillatge de la ironia!
He vist un pou negre al fons dels vostres ulls,
com la fam que no es pot saciar perquè mai posseirà l'essencial,
que vol afartar l'estómac sense gana perquè ha perdut l'ànima.

Fins que la terra digui: ja no tinc res per donar-vos.
Aigua de foc per als indígenes!
Fins que no hi hagi un pam de terra entre casa i casa.

Muntanyes de Busa, que tan altes sou.
I encara amagats als nostres caus, seguirem gaudint
de la nosta victòria més dolça, quan els altres perden.
Encara que ells acabin omplint i dominant aquesta terra.

Seguim creixent. Uuuh! Seguim creixent. Uuuh! Cap a on?
Cap a una comunitat autònoma del tercer món. Hipertròfica.
I viurem una ficció, i direm que els altres també són nosaltres,
encara que com jo sóc jo i tu ets tu, jo sóc jo i tu ets tu,
cada dia som més a prop de no ser ningú.
De ser els sense nom d'un estat virtual sense nació.
Prefereixo ser una nació sense estat que un estat sense nació.
Prefereixo conservar la memòria de la meva nació interior
a formar part d'una banda d'aprenents de constructors
d'una torre de Babel lil·liputenca, on la nostra parla agonitza
ofegada per la confusió de gents i llengües.
Surto al carrer, i no em reconec.
Em raparé el cap i cridaré: Impur! Impur! No tenim futur.
Què li han fet a l'ànima d'aquest poble?
Moribunda com una despulla a la fossa comuna.
Cada nit sento trets darrere el cementiri.
M'he capbussat en la putrefacció dels cadàvers
per mirar de fer una llum sobre les nostres xacres.
Sóc el dit que prem el gallet i el cos que cau!
He vist la pesta, la fam i la guerra,
i el poderós trencant la canya que s'esberla.
He reconegut el gemec ofegat de la llibertat segrestada
i la ganyota servil de la supervivència prostituïda,
la rauxa estúpida i autodestructiva,
les andròmines amb què heu substituït els temples que vau cremar.

Vosaltres, els adoradors del vedell d'or!
Recordeu que el senyor desarrela els pobles pagans
i planta al seu lloc els humils.
Fins i tot els fills no nascuts que heu llançat a la claveguera
s'aixecaran per escopir-vos a la cara: No teniu futur!
Si voleu perdurar fixeu-vos en els gitanos de Perpinyà.
Retornem a la solidaritat de la sang i l'esperit
fins que els gegants amb peus de fang s'ensorrin sols.
Però encara és amarga la meva queixa.
Fins quan, Senyor, m'hauré de consumir en aquest foc
com Aquil·les covant la seva ira.
Fora l'odi!
Abracem la creu que ha vençut la tenebra.

He vist una llum a trenc d'alba.
Un món que neix i un mor que es mor,
mentre fora, a la fosca, volen els voltors, volen els voltors,
volen els voltors, sobre un polvorí on els nens juguen amb foc.

Tres homes desarmats, perduts, desorientats, errant per la garriga.
Vam començar la guerra emboscats, i l'acabarem empresonats.
Escolteu els humils, els fidels a la terra,
els qui no us heu tacat amb cap mesquinesa ni cap odi.
Vosaltres, portadors d'una llavor d'afirmació pura,
escolteu el murmuri de les aigües de la nació interior,
escolteu vosaltres que encara podeu unir-vos i perdurar,
abans que creixi la marea de la pròxima guerra civil.

Muntanyes de Busa, que tan altes sou,
digueu-nos on passen, els Cristins on són.
Vosaltres pagesos, que crieu conills,
crieu-los ben grassos per als pobres Carlins.

Els Carlins van acabar aliant-se amb les forces d'ocupació,
i els Cristins amb les d'interposició.
Els Republicans veuen pedres i diuen que són pans.

- I digues, padrí. Per què nosaltres no som un país com els altres?
- Ai! Pobre fill meu.
- I digues, padrí. Els castellans, quan se n'aniran?
- Ai! Pobre fill meu!

Cada tarda demanaràs pa amb vi i sucre per berenar.
Pa amb xicolata a la font de Moli'n Sala, a l'aigua fresca hi ha una fada.
Tiro pedretes al riu de la color, la terra argila m'amaga el fons.

S'apaguen els llums i s'encén la pantalla,
era la història d'un home a qui li deien cavall.

Cap comentari: