lluïa l'asfalt de pluja, com el ventre cristal·lí del monstre d'esquena i de carcanada ondulant, lluïa l'asfalt mentre els edificis penjaven cap per 'vall, penjaven a mig aire, a l'alçada de la CALAVERA SENSE OSSOS DE LA LLUNA, que es feia llunyana i més i més descompensada, el sol rodava com un mola batent el blat, i la farina linialment ordenada en fileres desiguals ens marcava els ritmes de la nit, els cops del vent malalt vinclant les oliveres, les fletxes platejades, el cercle de pedres... lluïa l'asfalt com l'argent de la CALAVERA SENSE OSSOS,
batent-se en duel,
dos monstres perdien
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada