
- en un alto del camí -
digué a l'Àngel: "Sou diví
però per parí en establia
sant Josep fa més per mi..."
- V. Nik -
L'ens a la xarxa d'EBO
_________________________________________________________________
Dale rienda suelta a tu tiempo libre. Mil ideas para exprimir tu ocio con
MSN Entretenimiento. http://entretenimiento.msn.es/
El dit groc meu
pudent de nicotina
intenta tocar-te
pero el fred fa mal
estirar-lo.
Hi ha un coll blanc
i un dit groc
Hi ha nicotina i fred
i poca cosa
més.
Groc et tocaré
i no entendràs
res més que la pudor
de nicotina
O pitjor encara,
veuràs més enllà
d'un dit arrebossat de nicotina
que vol tocar-te
_________________________________________________________________
Descarga gratis la Barra de Herramientas de MSN
imaginat dansar damagat quan lhora és més punta, quan el trànsit de lilla embat més exacerbat que mai, quan el tràfic és més transparent i la droga és més barata, quan els cops de cap ens converteixen en batalls de carn i ossos fent repicar la campana de langoixa quotidiana.
imagina't metàfores del tot a cent, made in taiwan.
fora les mans xinesques del vietnam socialista.
imagina't fondre els ploms duna sola mirada, carmanyola.
van baixar del cel aus de metall i purpurina, va ploure argent al teu davant.
em passaves de llarg com una reina.
imagina'm despullat damunt un camp encès de sègol: crema.

| Benvolgut/da, a continuaci� et presentem un relat de www.relatsencatala.com. Fes click a sobre l'enlla� del relat per a poder llegir-lo completament. Moltes gr�cies, relatsencatala.com |
| ll�cia dels cels (bogeria) |
Veure el relat |
la ciutat ovalada ens entrava per tots els forats, per tots els porus, mentre les adustes senyoretes del colmado passejaven lànguidament la seva depressió postcoital al llarg del bulevard.
trencàvem com si res els pactes més robustos: petaven els vidres dels nostres caus de fullola i porexpan.
com ens agradava fugir cap als pins de fora vila!, com glatíem de plaer esmolant la fulla de la navalla!, que petits ens tornàvem davant el trenat aràbic de la teva mirada!
petàvem de dents de tanta festa, camí de la congregació.
Trobar-se bojos al carrer, bojos amics, vells coneguts, caminant sols de
nit. Com tu.
cap enlloc, el passat i prou. Segueixes la conversa, i no pots assegurar qui
és què.
I continues el camí cap a sempre i et trobes enquintat i dubtant i cridant i
pegant
I ve la poli i és dimarts a la nit i tu sol.
I els dones el dni i el borratxo encara és al terra, pero com que tu no has
begut tant, téns la raó.
Te la dona la policia, i et torna el dni i foragita el pegat.
No ha estat dificil, ha estat molt fàcil. Cara de malparit, un bon parell de
cops, agafar-lo pel coll i tocar-li la panxa: "em mola la teua panxa, si
tingués un ganivet, li fotria un forat i me la follaria".
Companys i amics i fantasmes i records.
Qui es pensava que era normal? No hi ha cap altra banda, hi ha un riu que
ens arrossega.
Hi ha molta merda, hi ha treball, hi ha el moment de perdre-ho tot.
Hi ha alguna cosa que no funciona.
ens veníem l'idioma per quatre somriures, per dues carretes ben
enllustrades. ens era tot igual, no teníem res a perdre perquè no teníem
res.
volíem guanyar-nos els nostres paradisos de mercromina i micromachines,
tornar a ser nens, salvar-nos de la crema.
del fons de les marees d'esperma sortia un fil roig, el fil romput de la
consciència, el fil que ens permetia ser herèticament bells i rebregables.
el fill pròdig del teu poble s'ha fet vell, Mazingerzeta de desguàs.
ens vendríem el sègol; ni ens coneixíem.
Rambutan per a la minyona cellijunta
Noms escrits per loxid de la valla
De ferro, podrit rambutan
Que dibuixa el teu rostre
Els plats que no rento son miralls
El mistol que mestalvio
Mel gasto en rambutan
Crostes de vi que sesquerden
I possibles pinyols de rambutan
Autopistes dinsectes fan
Autopsies infectes, ventilador
I xiscles a lòxid de la valla
Per quan passis per davant
Jo seré darrera. Bordo fort.
Per no ser menjar de zoo,
Rellenu de rambutan.
....
*nota pel lector: perdó: jo mtx em concedeixo el permís...
Mequinensa, pensàvem Mequinensa envoltats de màquines terribles, pensàvem
Mequinensa i Sant Petersburg, i resignadament esperàvem que arribés el carro
de la carn.
la cadena de transmissió de l'odi perfectament greixada.
els sentiments perfectament enllaunats.
érem romanesos viatjant en grup, érem atlants del paradís perdut, érem
dandis en decadència. érem sempre allò que volíem ser, allò que no volíem.
pensàvem Mequinensa des dels nostres somnis californians.
surfiniuesei. cocacola quotidiana.
Mequinensa, sempre Mequinensa als escots de les ninotes de silicona; al
mirall de les rayban, Mequinensa.
cirerers de Gallinera, la cadena de transmissió de l'odi.
Sant Petersburg sota la neu, sota les bombes, cocacola paradise. Mequinensa
paradise.
i vindrà un dia, tornassol, que ens parlarem en llengües foranes perquè sí,
i ens serà igual; i vindrà un dia, tornassol, que Mequinensa serà un
fantasma (Mequinensa submarina, Mequinensa sefardita).
i vindrà un dia, traginer, en què sabrem el nom del sègol.
Collir cireres assoleiades
I tenir diarrea lendemà.
Collir cireres i guardar-les
Fins que pel temps es facin malbé.
Collir cireres a cop de pal
Llepar la resina del cirerer.
I passar de les cireres.
vaig cremar les pells que em protegien dels freds salvatges, i vaig
escriure't les meves raons amb esprai roig damunt les parets que tancaven la
reserva.
vaig dibuixar tots els meus retrets a les teves portes de fusta noble.
vaig construir-me una casa ikea, i em vaig inventar una felicitat absurda.
vaig reproduir l'estirp amb desgana i amb total convenciment, deixant-me dur
espiral endins de la debacle col·lectiva. fornicava per responsabilitat
social.
cada cop em veia més bell, més de colors, més obcecat.
com si el sègol se m'allunyés...
PLORÍ DE MÉS
PLORÍ DE MÉS
AI QUIN BONÍTOL
EH?, PLORÍ DE MÉS
AMB SES CASETES
AMB SON PLANETA
AI QUIN BONÍTOL, EH?
PLORÍ DE MÉS
no fèiem res més que xupar i xupar les arrels de la planta, xuclàvem els
seus ribets esmolats fins que ens feien mal les genives, fins que ens
sagnaven totes les llengües.
i no havíem mai visitat cap metge, ni cap sacerdot. no els havíem necessitat
fins que l'home blanc va fer la seva aparició.
vam caure en la seva droga, ens van rebatre les seves pors. la seva religió.
no fèiem res més que xuclar-nos les llengües, abans, i ens sagnaven les
arrels i les genives.
coneixíem el nom del sègol.
No voler ser més Ni arribar abans
Quels 40 lladres
Ser el quanrantaú
Esperar que tornin i traiguin unes sispes.
O que desapareixin
Sense deixar de ser el quarantaú.
Aúúúúúúúúú!
érem tan reconeixibles, tan evidents com les aigües parides al ventre del
Canigó.
recitàvem Verdaguer de memòria, i mentrestant morien els sants martiritzats
amb les sagetes dels infidels. queien els roures més bells.
ens tremolaven les cames només de pensar-nos despullats del nostre mantell
d'impunitat beatífica, i celebràvem cerimònies absurdes amparats en
l'anonimat del ramat.
compartíem material genètic amb desfici.
competíem amb el sol, compartíem el sègol.
tinc la mort pendent,
de la teva mà
tinc l'amor pendent,
i ens codifiquem,
just per reconèixe'ns
ens codifiquem,
de la teva mà
amb tots els bells codis,
del cor del pit-roig:
cauen trons i llamps,
la música elèctrica
de dins del laberint.
Només música
Arribat a aquest punt
Arribat a casa
Si es que hi ha
Arribar dalgú
El veins es dutxen
Fan soroll
Arribats a aquest punt
No sé si cridar
O aixecar la persiana
O continuar
Arribant a casa
I posar música
Ser unes putes orelles
ràpidament passaven les estacions, els núvols canviaven de forma,
canviaven el plomatge totes les aus, i les parques teixien amb desgana els
futurs del bell ramat.
les estepes sense aigua ja no eren refugi, el bell ramat es feia vell, i
les articulacions del monstre responien amb violència.
com navegaven tots els cuirassats dels somnis!, com baixaven Volga avall!,
i just quan Mequinensa despertava als seus palaus d'hivern, just llavors:
revolta.
i el ramat seguia la ruta del sègol.
Controlava el carrer
Des de la finestra
Guaitava al seu recer
I menjava minestra
Es delia per ser
Cantant duna orquestra
I marcava amb lalè
El nom de la bèstia
Es vestia amb parracs
Cultivava espinacs
Tenia el cutis àsper
Anava molt a làfter
Tenia un gos brut
Mai passaria per lembut
De treball non tenia
Ni feina molta volia.
Un matí de resaca
Va maleir lespinaca
Va llençar-se al carrer
El cop va ser certer
La veina ja ho deia
Es podia imaginar
Amb la vida que feia
Es veia un mal acabar
I vet aqui un gos brut
Vet aqui un gat ensarnat
I aquest verset curt
Donem ja per acabat
Vivia dins duna campana
I cada hora
Em rebotien les parets
Cada dia, cada hora
Dormia malament
Dins de la campana
Pixava i cagava
Penjat de la campana
El pitor els cops al cap
De la campana
I el ferro fred a lesquena
Sempre amb son
Dins la campana
El pijor eren les 12
I comptar el que faltava
Sempre dins la campana
I a la campana del costat
Anava i venia
I rebotia i patia
Una vida a destemps
Semblant a la que tenia.
no em fa cap falta, a mi, girar els ulls enrere, cap a l'escorça del roure,
cap al xasis brillant del teu bimotor tunejat.
no em fa cap falta untar-me amb olis aromàtics, ni passejar-me penjat
d'amfetamines pels ports esportius del teu país.
no em fa cap falta batallar per un trosset minúscul de la carn que
t'alimenta: no em fa cap falta ser immaculat com l'acer dels petrolers.
no em fa cap falta, a mi, incendiar-me damunt de l'escullera i prendre
Gandia per la força.
et deia sègol, en privat, i ens enteníem.
Ni mig ple
Ni mig
buit
miro el got
brut.
Ni mig bé
Ni mig
fotut
miro el got
abatut.
Ni el vi reserc
Ni el vi
begut
semblen res
conegut.
Baixant les escales
i els records
que s'amaguen
a on les escombres
Sota les escales.
I la pols
i les bicis
Trepijo amb compte
els últims moments
deixant ahir rera
la foscor del passadís
Com un globus del Viena
atrapat
al sostre de l'habitació
que espera desinflar-se
amb el temps o la raó.
Per caure altre cop
estès al teu cantó.
la cara fosca del tòtem tribal, gravat a la fusta d'una de les portes dels
corrals ara ja buits, semblava mirar la desolació de l'era.
els camions feien via cap els ports.
els treballadors de les drassanes cremaven neumàtics al bell mig de l'aplec
folklòric.
els rabassaires s'alçaven novament, la creu sempre contra la mitja lluna, i
mentrestant tots els aduaners del món ofegaven amb whisky del bo les seves
penes més profundes.
la cara fosca del tòtem tribal, gravat a la pedra molar del molí del poble,
semblava il·luminar-se amb la falsa il·lusió del fluorescent.
caducàvem una altra vegada.
encapsulàvem els diables del sègol.
com un boig, sentia veus, sentia suors fredes, urpes de gel burxant ferides
i llagues, com un boig desbocat corrent per damunt la presa. el fràgil
equilibri.
caiguda lliure: els arbres arrencats de soca-rel, les lloses de la muntanya
desprenent-se.
i aquell silenci, només les veus, les suors fredes. palpitant.
al llindar de la bogeria, com tota la seva estirp: deixada la terra, els
ametllers del tros deixats.
la por del sègol.
poder ser de pedra, ser fulla i vent, poder ser pont quan hi ha les
crescudes dels rius de qualsevol país estrany, gronxar-se damunt el barranc
on la ciutat fineix.
ser de mercuri, multiplicat, brillant argent, i expandir-se, expandir-se per
damunt de les llambordes del teu carrer.
ser no res, no anar mai a l'envelat.
ser una barrera d'una frontera de qualsevol país estrany, voler ser el sòl
on creix el sègol, voler ser el sol d'on creix el sègol, voler ser sègol.
les locomotores olioses, els jugadors de petanca, l'idioma mig perdut.
un paisatge en decadència, heineken, boissons froides, coronat per un
castell domat pels esbarzers.
damunt els antics ponts de pedra passava rabent l'exèrcit de nans galopant
micromotos, causant estralls enmig de les parades, batent-se en duels
desesperats, afirmant la seva solitud: les nostres.
i èbries, les velles estrelles del beisbol s'explicaven un cop més les
batalles de sempre, èpiques de bastons i boles de ferro.
vivíem intensament les nostres solituds de sègol just a punt de batre.
els agostos vermells a les ninetes dels teus ulls de salamandra: avançaven
els trens com una exhalació, creuant les praderies i les estepes del teu
país de pellroges. els mars del teu continent s'encenien amb tots els colors
de la sorpresa: turquesa era l'ànima lliure de l'óssa major, maragda la de
l'óssa menor.
es vinclava una espiga de blat, com un sentiment.
brillava el sègol arrogant.
era com tacar-se els dits i els colzes amb tinta roja: tothom feia els seus
plans, es multiplicaven les discussions a l'ombra del les palmeres, i
mentrestant conduíem ebris esquivant rotondes fins les portes del paradís,
cada matí, amb el sol fent-se gras, bola de greix encès, cada matí rebent
notícies dels àngels que baixaven a la festa: estrelletes als teus ulls de
salamandra, mamuts.
fèiem la ronda vora mar, de tinta roja.
i finalment vam tatuar-nos el nom del sègol als artells.
FESTA DE LA TERRA, A LA S�PIA
Dissabte 10 de juny 2006
a partir de les 22.30
Ega
Labatzuca
Andreu i els rumberus
Mr. Sequ�
Luhum�
Safan�ria
Acordionistes del Vall�s
Eskamot Valles�
HOMENATGE A L'OVIDI
PRESENTACI� DEL CD HOMENATGE A L'OVIDI
PRODUCTES DE LA TERRA (dels que es beuen i dels que es mengen)
10 anys de S�pia Verda
>---------------------------------------
>Llista de correu de la Sepia Verda.
>Per enviar un correu a tots els sepiosos envia'l a sepiosos@sepiaverda.com.
>No oblidis visitar http://www.sepiaverda.com

