dijous, d’octubre 01, 2009

Tocata i fuga: Guerra civil, Àngel Ot

Fumeja l'horitzó sota un cel de plom. Callen els canons.
Tres homes desarmats, perduts, desorientats, errant per la garriga.
La nostra divisió s'ha dispersat. Ja ha tornat a caure la gran ciutat.

Un poble no pot ser conquerit des de fora,
si abans no s'ha destruït des de dins.
Guerra civil per imitació
si quan l'enemic es divideix, nosaltres fem el mateix.
I marquem el pas que ha estat disposat.
Marquem el pas com pollastres sense cap.
I destruïm el que és més sagrat,
marcant el pas dels sembradors de la llavor de la discòrdia,
entre l'egoisme i el ressentiment ancestrals.

Sense dolor, res no pot néixer sense dolor.
Res no ve a la vida sense dolor, sense deixar enrere el llast de la por,
sense sacrificar l'avarícia del luxe que tot ho corromp.
Sense fe no hi ha vida.
Per a un nou començament és necessari viure com si no tinguéssim un lloc on reposar.
Hi esteu disposats? No. Hi esteu disposats? No.
No. He mirat al fons dels nostres ulls
i he vist la por que podreix per dins,
com una malaltia que corca l'ànima de qui la contreu.
Fora el maquillatge de la ironia!
He vist un pou negre al fons dels vostres ulls,
com la fam que no es pot saciar perquè mai posseirà l'essencial,
que vol afartar l'estómac sense gana perquè ha perdut l'ànima.

Fins que la terra digui: ja no tinc res per donar-vos.
Aigua de foc per als indígenes!
Fins que no hi hagi un pam de terra entre casa i casa.

Muntanyes de Busa, que tan altes sou.
I encara amagats als nostres caus, seguirem gaudint
de la nosta victòria més dolça, quan els altres perden.
Encara que ells acabin omplint i dominant aquesta terra.

Seguim creixent. Uuuh! Seguim creixent. Uuuh! Cap a on?
Cap a una comunitat autònoma del tercer món. Hipertròfica.
I viurem una ficció, i direm que els altres també són nosaltres,
encara que com jo sóc jo i tu ets tu, jo sóc jo i tu ets tu,
cada dia som més a prop de no ser ningú.
De ser els sense nom d'un estat virtual sense nació.
Prefereixo ser una nació sense estat que un estat sense nació.
Prefereixo conservar la memòria de la meva nació interior
a formar part d'una banda d'aprenents de constructors
d'una torre de Babel lil·liputenca, on la nostra parla agonitza
ofegada per la confusió de gents i llengües.
Surto al carrer, i no em reconec.
Em raparé el cap i cridaré: Impur! Impur! No tenim futur.
Què li han fet a l'ànima d'aquest poble?
Moribunda com una despulla a la fossa comuna.
Cada nit sento trets darrere el cementiri.
M'he capbussat en la putrefacció dels cadàvers
per mirar de fer una llum sobre les nostres xacres.
Sóc el dit que prem el gallet i el cos que cau!
He vist la pesta, la fam i la guerra,
i el poderós trencant la canya que s'esberla.
He reconegut el gemec ofegat de la llibertat segrestada
i la ganyota servil de la supervivència prostituïda,
la rauxa estúpida i autodestructiva,
les andròmines amb què heu substituït els temples que vau cremar.

Vosaltres, els adoradors del vedell d'or!
Recordeu que el senyor desarrela els pobles pagans
i planta al seu lloc els humils.
Fins i tot els fills no nascuts que heu llançat a la claveguera
s'aixecaran per escopir-vos a la cara: No teniu futur!
Si voleu perdurar fixeu-vos en els gitanos de Perpinyà.
Retornem a la solidaritat de la sang i l'esperit
fins que els gegants amb peus de fang s'ensorrin sols.
Però encara és amarga la meva queixa.
Fins quan, Senyor, m'hauré de consumir en aquest foc
com Aquil·les covant la seva ira.
Fora l'odi!
Abracem la creu que ha vençut la tenebra.

He vist una llum a trenc d'alba.
Un món que neix i un mor que es mor,
mentre fora, a la fosca, volen els voltors, volen els voltors,
volen els voltors, sobre un polvorí on els nens juguen amb foc.

Tres homes desarmats, perduts, desorientats, errant per la garriga.
Vam començar la guerra emboscats, i l'acabarem empresonats.
Escolteu els humils, els fidels a la terra,
els qui no us heu tacat amb cap mesquinesa ni cap odi.
Vosaltres, portadors d'una llavor d'afirmació pura,
escolteu el murmuri de les aigües de la nació interior,
escolteu vosaltres que encara podeu unir-vos i perdurar,
abans que creixi la marea de la pròxima guerra civil.

Muntanyes de Busa, que tan altes sou,
digueu-nos on passen, els Cristins on són.
Vosaltres pagesos, que crieu conills,
crieu-los ben grassos per als pobres Carlins.

Els Carlins van acabar aliant-se amb les forces d'ocupació,
i els Cristins amb les d'interposició.
Els Republicans veuen pedres i diuen que són pans.

- I digues, padrí. Per què nosaltres no som un país com els altres?
- Ai! Pobre fill meu.
- I digues, padrí. Els castellans, quan se n'aniran?
- Ai! Pobre fill meu!

Cada tarda demanaràs pa amb vi i sucre per berenar.
Pa amb xicolata a la font de Moli'n Sala, a l'aigua fresca hi ha una fada.
Tiro pedretes al riu de la color, la terra argila m'amaga el fons.

S'apaguen els llums i s'encén la pantalla,
era la història d'un home a qui li deien cavall.

dijous, de juliol 23, 2009

dutxa freda

doncs que haurà arribat el moment d'enterrar-lo per trobar on començar.


Salut i felicitat!
kaksi

s'han pirat els pirates?

I de cop, suats, vam
despertar.

I al mirall, davant, vam
resseguir
l'únic rastre
que quedava:

El fragil mapa
del dormir,
enterrat
a la nostra galta.

divendres, de maig 08, 2009

SALUT I FESTES LLIURES



Herotorag déu dels ateus del vallès occidental ens convida, aquest cap de setmana, a fer arrelar el paratge de la Salut un altre cop en l'imaginari de les llibertats del poble dels homes.

Com a recordatori, el paratge de la salut va ser expropiat temps ha per un grup de cristians de túnica fosca. Aprofitant la por del poble, van pendre'ns un tros de rodal, transformant la Vida Ciudadana entorn les fonts i horts, amb un altre dels seus monuments a la Por.

Avui en dia, una forta pudor àcida de ferro rovellat planeja sobre les festes. Una pudor de genolls de vicaria i esbufecs de vi de missa acalla la pobrísima asistencia a les festes, els riure dels pocs nens, els nuls joves que hi pugen.

Així que ara ha arribat el moment de fer-hi alguna cosa, aixecar el porró sobre els seus vells llibres fins a fer-los illegibles, organitzar uns concerts on sentir-s'hi ben còmode i passejar altivament amb els nostres ídols que ens representen: els únics animals que encara corren lliures per les nostres terres.

Com el déu senglar herotorag,

dilluns, d’abril 20, 2009

filla de buda

vomito al capçal de llit
que em vas deixar,
encarat com mana el feng-shui.
Són importants, aquestes coses.
Pentino les restes d'arbequines i vi blanc
amb els dits, el nostre jardí zen.

dilluns pm

2 frankfurts després,
la terrible acidesa d'estómac
i les ganes de pixar
van convertir-se
en son

històric

les mones també es fan palles,
al zoo de barcelona

jou dici

jutjat
cartes mecanografiades:
Odi a l'estat
a les coses
Cosses a l'estat
de les coses
Em patejo els bars
i la teva amistat
amb males paraules,
és l'estat de les coses
o que m'agraden les crosses
Al silenci administratiu
que em deixa lliure
Pendent
al fons de la bústia
anant avall
és el meu currículum
donat l'estat
en què ens hem trobat
i les ferides amb crosta.

diumenge, de març 01, 2009

Bessonada


per en roger i en xavi

piset xulo d’aparador
amb mosaic d’antiguitat certificada
lleixes de llibres guais d’art sobretot
parets de tons crus minimalistes
i tela de plasma i un mac portàtil
i cedés de música classicota i moderneta a dojo
i roba esportiva de la marca cara
o sigui
un munt d’objectes morts decorant el piset
i la vida que s’hi fa al piset
i els convidats i convidades al piset
i les fotografies a internet del piset
en resum
un munt de persones a la moda última
sense saber que al piset li fa falta
un parell de nens
o nenes
que corrin pel mosaic d’antigor documentada
que esparraquin els llibres guais sobretot els d’art
que guixin la crua blancor de les parets
que s’enfilin a la tela de plasma
que trepitgin el portàtil mac-mac
que facin rodolar els cedés
i que es disfressin amb la roba de la marca cara
en fi
que el piset es torni
una llar

24·12·08

dimecres, de febrer 18, 2009

del nom del sègol 27

palpar els ametllers florits a peu de via, les canyes verdejant ribera avall, com qui canvia d'una estació a una altra d'imprevist.
els martells mecànics percudint el terra del barri antic, i el dogma dels vells déus mercenaris rebrotant, més eixuts que mai, en terra santa.
i les gavines, les gavines de vora mar!, traçant símbols hermètics pels cels de la ciutat. els tancs hostils, l'epifania, el misteri de Jerusalem.
aquell terreny tan mític de Santa Sofia, Sant Quilis com un far. les torres de defensa. les tavelles de la muntanya seca, el romer del serrat terrós. els minarets de l'antic Bizanci.
els tancs hostils, les barcasses de guerra, els capaltards sangpresos del Mekong.
els badabadocs encesos, tan efímers. les galeres almogàvers.
via fora els adormits.
els martells hidràulics percudint el sègol.

dimarts, de gener 13, 2009

oju amb la nit

I d'una ganivetada, van sortir del seu ventre
curves d'asfalt, carrers i places,
alguns bars, molt fum de tabac,
cervesa i vi ranci,
i un tros d'amistat,
mal mastegada.

Món Compartit

Déu segur que sent
com piques a la porta del vàter
mentres s'acaba l'aigua del termo.

(titol alternatiu: món d'estudiants)

dilluns, de gener 12, 2009

sopar de fred

Què vols que et digui?
La veritat no ets ningú,
ni ho sóc jo.
Només 3 pastanagues
que he bullit
i m'he menjat
podrien haver estat alguna cosa.

segurament

i moltes persianes més enllà,
estàs,
en un altre puto sofà
que no em vol.

pa sol

és clar i és afilat
el record que ha de d'omplir
els forats del formatge
No tens collons de fer res
perquè és dilluns
i no hi ha res
que estigui permès.
Tornar de la feina,
mirar ventdelpla,
i del messi de l'òstia,
el nen s'ha cagat.
Hi ha un rollo de paper de vàter
embolicat

cuando los elefantes flipan con la miusica

i amb la bufetada d'una branca
carícia ben donada
quan l'amic
corre
sense pensar
cap al camp obert
que s'amaga enmig
del bosc

rolling a estones

parlant ab les roques
cada cop més llises
on em trenco
els pinyos
per cada cop
que em dónes
sé que cada cop
sóc més a prop
del amar extrany
i se'm nita més

divendres, de gener 09, 2009

Perfumeries Júlia

La senyora Julia es va girar i li va dir ben alt
"No sé perquè ha servit tanta revolució".
Va callar i va acceptar la derrota final,
a la cua d'una perfumeria per nadal.

rebaixa't

M'he marejat.
potser pels núvols
de colònies regalades
s'evaporant-se

I l'espera eterna
a la porta del women's secret
I la suor freda
del baf perfumat del zara
I la gana de la nena
fem unes patates al viena.
I la xerrameca
d'aquells 2 imbècils que segur que follen davant la tele


com nosaltres,
monstres reflexats
al vidre dels escaparlats

CLAPESIANIA

Guaitant Sant Pere canta
a la follia de l’espant
deixant les portes obertes
a dimonis i estranys
poder d’una sola clau
del Judes vertader
per eliminar
quan ningú s’ho espera
la religió del desert