Em cantaven burrabums, els llops... hi havia enxufats anant a Mèxic, Salamanca, Guadalajara, Campos del Cid, Barahonda... hi havia enxufats sempre a la cresta de la onada, sempre de gresca ensabonada... érem no res, uns tiquismiquis miserables sense poder-nos trobar així sols quan volíem, sempre en companyia, sempre de la mà, sempre em cantaven burrabums, els llops.
Em volien veure a la graella, els homes... hi havia galeres ancorades a l'illa del tresor sense tresor, vivia de xerrera i mitjons nous, vivia de les crostes dels xoriços que em deixaven els grans mestres... érem menys, érem més o menys molt poca cosa, ningú està mai content i jo molt poc però ho voldria, et dic, ho voldria i mitjons nous... volien-me veure a la graella, els homos.
Em migpartia de riure, solament jo... hi havia rialles a preu de saldo al mercat dels diumenges, i vaig i en compro uns 150 grams, em vaig mirar al mirall per reconèixer-me quan ja era clar i, uf, sense marques el sol rodava, Ronnie Tapias va descobrir massa tard que no podia viure sense poesia (Leopoldo María Panero perseguit per la CIA)... amb moltes ferides, tremolava, em migpartia de por, solament jo.
Em cantaven burrabums, els corbs. A la cresta de la onada: mil onades. Tenen nom i el multipliquen: AMOR.
Burrabum, burrabum.
Escapadas, fines de semana, vacaciones, reservas. Organiza y contrata tus viajes aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada