era tan cara la teva rialla, prístina com el dringar de les monedes de judes. alçàvem el puny amenaçant els núvols que cobrien, ben al fons, la muntanya. babilònia. babilònia creixia amb cada dubte dels teus, s'enfortia cada vegada que jo queia desplomat a terra després d'una correguda extenuant. quina barbaritat les llances dels centurions romans. quina barbaritat el plomall carmesí de la seva crinera daurada. quin esglai l'enumeració de les llagues dels condemnats. miràvem a la dreta i a l'esquerra. volíem que fos veritat l'aliança que ens havíem promès quan foradàvem d'esma el subsòl de sota el colosseu. babilònia; foc a babilònia; sisplau, foc a babilònia. muntar les catapultes, esmolar tots els metalls, atiar els cavalls. tants quilòmetres sense parar ens havien xuclat les carns, ens feien tenir la llàgrima fàcil. sacsejàvem grotescament les pelleringues que ens penjaven dels braços per esquivar les embestides dels braus mentre escalàvem les tanques de l'empallissada. les estelles de la fusta basta ens ferien les mans. la immediatesa, que bèstia. primitivament volíem cridar "som vius, babilònia; no ens pots" enfilats a les roques de sobre el mar.
crema troia.
foc a babilònia.
(ens untàvem amb les rostes de l'oli del trull.)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada