a voltes es vestia d'abella, però duia sempre botes blanques de mitja canya.
el senyor més petit del món col·leccionava mirallets i didals de plata, i els atresorava en una cambra amb grans finestrals on tot el dia hi tocava el sol .
es vestia d'abella, a voltes, i es plantava al mig de la cambra del tresor amb els ulls tancats, i començava a rodar i a rodar i a rodar... amb les seves botes blanques feia passes de ballarina, i el prenia un embriagament, un mareig que li feia perdre l'equilibri, entrebancar-se, trontollar com un elefant a punt de mort.
el senyor més petit del món obria llavors els ulls sobtadament, i tota la cambra eren espurnes, diamants de sol, jeroglífics de llums diverses, estols de diamants i purpurines i confetis de metalls lluents.
estenia els braços, queia per terra, es vestia d'abella, era feliç.
el senyor més petit del món duia sempre botes blanques de mitja canya.
dimecres, de maig 16, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada