Prosa nadalenca de joan comes

VA!

Tanta història que si naps que si cols, que si ets tan humil i tan això i lo altre, que si t’ho saps tot pel fet d’haver viscut tant i tan intensament, o sigui, que a base d’anys i panys en saps més que jo i que ningú, que ningú en sap tant com tu, per dir-ho tal com tu ho has dit, i, sense cap vergonya, després de dir-m'ho sense embuts, després de refregar-me la teva experiència elevada a santedat, bastant tronada per cert, després de tot el xou davant de tot déu, t’aixeques de la poltrona, te’n vas de la sala entre aplaudiments, encares el solitari passadís, tanques la porta del lavabo al teu darrere, contra l’esquena, i et deixes caure, l’esquena contra la porta, lliscant lentament, i et poses a plorar pel fet que mai has estat jove i mai ho seràs, tu que deies que la joventut era una malaltia que s’havia d’eradicar, t’hauràs de fotre fins al final, vella, xancrosa i malalta de vanitat, a banda, de les varius, l’extirpament de la matriu, i de les diverses succions a les cuixes i a la cara, i, ara que ets un monstre llengut i llest, fixa’t que així com la vida avança, la mort ho fa en paral·lel, t’hagis posat la laca o no.